L’Església del Monestir, el tercer temple

L’església és l’espai central de la litúrgia monàstica, on els monjos s’apleguen vuit cops al dia per celebrar l’ofici diví i on convoquen el poble per a les grans celebracions. També és un compendi d’art romànic, gòtic i barroc. Des del 1833 acull la parròquia local de Sant Pere d’Octavià.

El temple actual és el tercer que ha tingut el Monestir. El primer va ser l’antiga església paleocristiana, on la tradició diu que es guardaven les relíquies del màrtir Cugat; al seu entorn es va construir el primitiu cenobi. Després de l’any 1000 aquell temple és substituït per un altre de molt més gran, romànic, semblant a Sant Vicenç de Cardona. Al començament del segle XII és profanat per un atac almoràvit. Això porta a la construcció del tercer temple, que s’acaba cap a mitjan segle XIV. La lentitud de les obres fa que el temple s’iniciï en estil romànic i s’acabi amb una façana plenament gòtica. Així, doncs, l’actual església del Monestir és la millor mostra de la transició d’estils arquitectònics de la Catalunya medieval.

Horaris misses

Façana de l’església, exponent del gòtic català

Per la seva magnitud, el volum de la portalada i les grans dimensions del rosetó, la façana de l’església monàstica de Sant Cugat és una de les més atractives del gòtic català.

Façana de l’església_Monestir de Sant Cugat

Portada de l’església

Els monjos volen dotar l’església d’una gran portada que simbolitzi la riquesa i la importància del Monestir, però, alhora, ha de ser prou sòbria per expressar l’austeritat monacal. La solució és crear un nou cos adossat a la façana que hi proporcioni més profunditat i permeti ubicar-hi les onze arcuacions apuntades i decreixents sostingudes per sengles columnes…

amb elegants capitells vegetals que realcen l’entrada al temple.
El timpà, llis, és ornat amb unes pintures al fresc, gòtiques, del segle XV, que desenvolupen el tema de l’epifania o adoració dels Reis Mags. La figura de la Mare de Déu amb l’infant a la falda n’ocupa la part central, sota l’estel; els Reis i patges són la dreta, mentre que sant Josep feineja a l’esquerra, on també hi ha el bou i la mula. La llum solar i la intempèrie han fet que se n’hagi perdut gairebé tot el color i avui amb prou feines s’hi endevina el dibuix dels contorns de les figures. L’any 2017 es duu a terme la seva consolidació.
Rosassa o rosetó_Monestir de Sant Cugat

Rosassa o rosetó

La gran finestra circular col·locada sobre la portada és, amb tota seguretat, un dels tresors més valuosos del Monestir. L’espai radial de la rosassa és el lloc privilegiat per inserir-hi imatges de la història sagrada que, contemplades des de l’interior de l’església, brillen gràcies als vidres de colors que donen forma a la llum.

Aquesta és una de les grans contribucions del gòtic a la història de l’arquitectura occidental.
Aquest rosetó té el privilegi de ser un dels tres més grans conservats a Catalunya, juntament amb el de Santa Maria del Pi, a Barcelona, i el de la façana principal de la catedral de Tarragona. Tots tres són pràcticament idèntics i s’inspiren en el rosetó del transsepte sud de Notre-Dame de París. S’acaba el 1337 i el 1428 és afectat per un terratrèmol que en mou algunes peces.
Si bé els vidres del gran rosetó de l’església del Monestir no són els originals d’època medieval, la restauració i la reposició efectuada el 1979 hi confereix un aspecte semblant als primers vidres, instal·lats pels mestres Bernat Hospital i Alfonso Gonsalbo.

Transició del romànic al gòtic

L’actual església és el tercer temple del Monestir. Construït després de l’atac dels almoràvits, costa dos segles de treball. Així, dona temps a l’arribada de nous sistemes constructius, de manera que es passa del romànic inicial a l’estil gòtic amb el qual s’enllesteix l’obra. Amb tot, l’interior del temple presenta una harmonia formal i una coherència estètica que fan difícil copsar aquesta transició d’estil a primera vista.
En els dos segles que dura l’obra de l’església monàstica, es produeix el canvi entre el sistema arquitectònic romànic i el gòtic, una circumstància que provoca dubtes als mestres constructors, amb algunes rectificacions sobre parts construïdes.
La primera fase constructiva, en el segle XII, inclou els absis i els dos primers trams de voltes, separades amb arcs de punt rodó. Després les obres resten aturades prop de mig segle i es reprenen amb formes gòtiques que distingim pels arcs apuntats i uns finestrals molt més grans. Sobre el transsepte romànic s’aixeca un cimbori octagonal a manera de llanterna, cobert per la intersecció de quatre voltes apuntades i tancades per una clau de volta on figura la imatge de Déu en Majestat. Les finestres són d’un gòtic molt primitiu amb divisions arboriformes.
El millor exemple del pas del romànic al gòtic es troba en les diferències que presenta la ubicació de la imposta dels arcs formers en cadascun dels quatre pilars del transsepte. Mirant els més propers a l’absis, la imposta del dret és més baixa que el de l’esquerre. En la cara oposada, el dret manté el nivell més baix, la qual cosa indica que seria la proposta de continuació romànica. Però el pilar es prolonga en alçada i apareix una segona imposta gòtica a la base dels arcs apuntats.

Absis_Monestir de Sant Cugat

Absis

La capçalera de l’església es compon de tres absis d’època romànica. Tots tres presenten una sèrie d’elements arquitectònics d’interès que ens ajuden a interpretar millor els usos de l’espai monàstic en temps passats, i també la seva evolució arquitectònica.
L’absis lateral esquerre és perfectament semicilíndric i llis en l’interior.

El seu eix es troba lleument desviat respecte a la nau per la presència d’una escala de cargol ubicada dins del mur nord que conduïa a un corredor defensiu ubicat sobre la volta del primer tram. Aquest absis sempre ha estat dedicat a santa Maria. La imatge original romànica es troba en el Museu de Terrassa i el frontal de l’altar és al Museu Cívic de Torí. La talla romànica que actualment el presideix és la Mare de Déu del Bosc o de Gausac, provinent de la seva esglesiola a Collserola.< L’absis central és més gran i té planta heptagonal. La seva volta aparenta ser de quart d’esfera, tot i que en realitat són set elements que parteixen dels costats rectilinis del polígon. La intersecció entre uns i altres resta tapada per uns nervis semicilíndrics, ornamentals, que neixen en la vertical de les columnes i acaben en una anella semicircular, a manera de clau de volta. L’arc triomfal que el separa de la nau es desenvolupa en tres plans, cosa que dona més profunditat al conjunt. Originàriament l’absis era il·luminat per tres petites finestres romàniques espitllerades, la central desapareguda després d’obrir-hi el gran finestral gòtic. Aquest és partit per pilars en forma d’arbre i el vitrall, elaborat en la dècada del 1940, presenta la imatge de sant Pere, el patró de la parròquia actual. >L’absis dret és semblant a l’esquerre i destaca per la seva puresa geomètrica. El cilindre del seu mur és coronat per una senzilla imposta que serveix de base al quart d’esfera de la volta. Ambdós són il·luminats per una única finestra espitllerada. Primitivament es va dedicar a sant Miquel i allotjava el retaule manierista que avui s’adossa al mur esquerre. Actualment, és presidit pel retaule gòtic de Tots els Sants, que ha tingut diferents ubicacions en el temple.

Presbiteri Esglesia _Monestir de Sant Cugat

Presbiteri

El presbiteri de l’església ha experimentat diverses transformacions d’acord amb els canvis litúrgics i els corrents artístics de cada moment. L’aspecte actual envoltat per una balustrada neoclàssica és resultat de la reforma que hi porta a terme l’abat Montero l’any 1798. El gran retaule gòtic de fusta és cremat el juliol del 1936.

El presbiteri, l’espai on hi ha l’altar major, ha experimentat successives transformacions al llarg dels segles. En la foscor inicial del romànic, feblement il·luminat per les tres finestres espitllerades, hi ha un esclat de llum amb l’obertura del finestral gòtic. Però amb la posterior arribada dels grans retaules de fusta pintada tota aquesta llum és tapada perquè es col·loca davant del finestral una d’aquestes enormes peces de mobiliari sacre. A finals del segle XVIII, es fa la reforma neoclàssica de l’espai que ha arribat fins al present. Destaca la balustrada de marbre blanc, vermell i gris que tanca el presbiteri, encarregada per l’abat Josep Gregori de Montero el 1798, data que consta a la mateixa obra juntament amb l’escut del promotor.
El conjunt, doncs, resulta una curiosa amalgama on es troben representats els diferents estils de l’art occidental del segon mil·lenni. La destrucció dels elements combustibles en els moments revolucionaris del 1936 fa que avui sobti la rica balustrada de marbre dins de l’austeritat arquitectònica que presenta actualment aquest absis.
La llosa de l’altar major, de pedra de Montjuïc, es diu que és la més gran de Catalunya. La seva part posterior recolza sobre un mur de pedra i mostra els efectes de l’incendi del retaule. Frontalment és sostinguda per tres columnetes exemptes amb un espai inferior buit, on antigament es mostraven les arquetes de les relíquies.
L’escultura de sant Cugat que hi presideix, al fons, obra d’Enric Monjo, és del 1942.

Sagristia Nova_Monestir de Sant Cugat

De capella de Tots els Sants a Sagristia Nova

L’espai que ocupa l’actual sagristia corresponia originàriament a la capella de Tots els Sants. L’ordena construir l’abat Gerald de Clasquerí, que el 1290 hi crea el benefici de Tots els Sants. Ell mateix és enterrat en aquest espai, on encara es conserva la tapa i la lauda de la seva ossera.
La construcció correspon al segon romànic.

El gruix del mur fa pensar que originàriament l’espai interior era cobert per una volta de canó. La porta original de la sagristia, avui tapiada, és més a prop de l’absis dret. Un segle més tard, en aquest espai s’instal·la un retaule gòtic dedicat a Tots els Sants, obra del pintor Pere Serra. La sagristia és remodela totalment en el segle XVIII, en temps de l’abat Gayolà. Una acta capitular del 1753 parla de treure els trastos de la sagristia per les obres que s’hi han de fer, i pel que s’hi diu sembla que la capella potser ja fa temps que té la doble funció. El retaule esmentat es retira i es col·loca als peus de l’església, entrant a la dreta. Entre molts altres canvis, aquesta reforma comporta la construcció d’unes noves voltes per aresta fetes de maó de pla, com les de la sales capitulars nova i vella, amb cornises i capitells de guix semblants. D’aquest temps destaquen les portes d’entrada per la seva bona factura.
De la sagristia, se’n conserven dos mobles: la gran calaixera que ocupa tot el pany de paret de llevant i la calaixera central que va fer l’abat Montero i que incorpora el seu escut heràldic en marqueteria, coberta per una gran peça de marbre.
En la paret sud hi ha el rentamans, també amb marbres de colors, amb l’escut del Monestir sobremuntat per una corona imperial i amb la inscripció: “Octaviani Caesaris Augusti Castrum”. En la paret a tocar de l’església, hi ha l’anomenat armari de les relíquies.

Cimbori_Monestir de Sant Cugat

Cimbori

En les esglésies, l’espai on s’encreua la nau central amb el transsepte s’acostuma a cobrir amb una cúpula. El pas de l’espai quadrat del sòl al cercle superior de la coberta simbolitza el pas de la terra al cel. En el segon romànic aquesta volta es pot elevar sobre una llanterna que n’il·lumina l’interior.

Per raons de facilitat constructiva, el cercle sovint es transforma en un octàgon i la cúpula, en una intersecció de voltes sobre nervis. Aquest és el cas del Monestir de Sant Cugat, en què el cimbori presenta les característiques d’una estructura gòtica muntada sobre una base romànica.
Elevat sobre el creuer del temple, el cos inferior del cimbori és format per quatre grans pilastres d’època romànica que suporten dos arcs faixons i uns altres dos de formers de menor alçada. El pla d’on parteix el cimbori resta definit per quatre nervis semicilíndrics que arrenquen de mènsules situades en els angles del quadrat. El pas a l’octàgon es fa mitjançant triangles plans inclinats. L’inici del cos superior resta delimitat per una imposta contínua.
La coberta és el resultat de l’encreuament de quatre voltes apuntades suportades per nervis trilobulats, amb una clau central que representa la Maiestas Domini entre dos lleons. Els nervis descarreguen el seu pes sobre columnes situades en els angles, on la imposta fa un petit quadrat sortint per rebre-les millor. A sota seu hi ha una mènsula inferior amb un caparró esculpit de tradició romànica. Tota aquesta estructura allibera de càrrega els murs laterals del tambor i permet obrir-hi grans finestrals apuntats d’estil gòtic, que descansen sobre un fris d’arcuacions. Les vidrieres actuals són de finals del segle XIX i mostren l’escut heràldic del mecenes que les va pagar, el baró de Prado Hermoso.
La barreja d’ornamentacions de tradició romànica dins d’un sistema constructiu gòtic és, al capdavall, una de les millors mostres de la transició entre ambdós estils.