El Recinte Monàstic

El recinte monàstic, la vida dins del murs

El Monestir de Sant Cugat, ocupat per una comunitat religiosa masculina regida per la regla de Sant Benet, a la pràctica és, com la majoria de grans monestirs, una unitat productiva-administrativa i gaudeix d’un sistema de govern independent de comtes i bisbes. Malgrat que la seva vida quotidiana es desenvolupi dins dels murs del recinte, té grans propietats que proporcionen tot allò que és imprescindible per a la subsistència dels monjos. Les muralles defensen el Monestir i el separen del món exterior, en configuren l’estructura i generen un recinte intern del qual encara conservem les parts més importants: l’església, el Claustre i les seves dependències, i el Palau Abacial.

Torre del Portal Major

Aquesta construcció fa la funció de torre de l’homenatge al castell d’Octavià i és l’entrada al recinte monàstic, la qual disposa dels elements imprescindibles per defensar-la dels possibles invasors.

Llegeix-ne més

Adossada al Palau Abacial, allotja la porta d’entrada al Monestir de Sant Cugat. També fa la funció de torre de l’homenatge, és a dir, és el darrer reducte defensiu del recinte. És precedida per una barbacana, edificada sobre el que avui dia és la plaça d’Octavià. La seva planta ha quedat marcada en el paviment, on també podem veure les restes de l’antic fossat, que es travessava mitjançant un pont mòbil de fusta.
De totes les estructures defensives del portal, només en queda la torre, ja que les altres són destruïdes després de la derrota del 1714, quan Felip V ordena la destrucció de les fortificacions catalanes.

Plaça de l´Om

La plaça de l’Om és l’espai intermedi entre la clausura estricta i el món exterior més enllà dels murs del Monestir, raó per la qual aquí es pot trobar la presència de laics.

Llegeix-ne més

El nom de la plaça deriva de l’arbre que hi ha plantat en el centre. La plaça forma part del recinte monacal, però no és considerada de clausura estricta perquè els laics hi poden accedir per diverses raons. Per exemple, al cantó nord hi ha l’edifici de la pabordia major, on viu el monjo senyor jurisdiccional de la vila i terme, a qui els súbdits han de pagar els censos, els delmes i altres càrregues fiscals i on resideix la cort judicial del batlle. D’aquesta construcció, avui només en resta la part baixa de la torre de la presó, que era tan alta com la del portal major.
Davant de la plaça, a llevant, hi ha el Claustró, una construcció renaixentista de finals del segle XVI. L’edifici ocupa l’espai on en el segle X hi havia la porteria i l’hostatgeria del Monestir. Avui dia encara és l’accés al Claustre romànic.
La banda sud de la plaça és ocupada per l’antic Palau Abacial, un edifici que actualment acull alguns serveis parroquials.

Muralles

L’aïllament dels monestirs i dels seus habitants s’evidencia de manera física amb els murs que separen el recinte monàstic de la resta del món. A partir del segle XIV, aquestes estructures es fortifiquen i, en conseqüència, esdevenen poderoses muralles defensives.

Llegeix-ne més

Tots els monestirs són envoltats per un mur que separa la clausura dels monjos de la resta del món; un monjo només pot travessar aquest límit amb permís de l’abat. Des de la tardoantiguitat, aquest mur de tanca també té funcions defensives i esdevé muralla. En la segona meitat del segle XIV es porta a terme una obra d’ampliació rellevant del clos monàstic vers llevant, protegit per unes noves muralles, a les quals s’adossen una sèrie de cases per als monjos amb càrrecs monàstics.

L’any 1539 l’abat Pere Despuig hi emprèn un seguit de reformes arquitectòniques importants, entre les quals destaca l’ampliació del recinte vers el sud amb la construcció de més muralles i la inclusió de noves torres defensives. Totes elles són esmotxades i reduïdes en alçada pel decret de Felip V i a finals del segle XVIII s’hi obren portes i finestrals que les fan indefensables. Les cases adossades desapareixen quan s’esdevé la desamortització (1835).