Loading...
Claustre Romànic2019-01-23T11:54:05+01:00

El Claustre romànic, la unió del cel amb la terra

La construcció del Claustre comença cap a l’any 1190, gràcies a una donació testamentària de Guillem de Claramunt, que vol ser enterrat en aquest espai proper a la tomba del màrtir Cugat. El 1220 les obres ja s’han acabat i deixen per a la posteritat una de les joies del romànic europeu.

El mestre d’obres del recinte és Arnau Cadell, el mateix constructor que dirigeix les obres del Claustre de la catedral de Girona. L’autor signa el Claustre de Sant Cugat en una petita làpida al costat d’un capitell de l’angle nord-est, on trobem representat l’escultor treballant un capitell. Aquest fet és doblement notable, perquè mai abans en la història de l’art català l’artífex d’una obra l’ha signat ni hi ha deixat cap autoretrat.

Cadascuna de les ales del Claustre mesura uns trenta metres, la qual cosa dota el pati d’una superfície d’uns nou-cents metres quadrats. Cada galeria consta de tres sèries de cinc arcades, separades per contraforts. Les arcades se sostenen per dues columnes independents, de pedra de Girona. En total, el recinte té cent quaranta-quatre columnes i capitells, un nombre altament simbòlic, que fa al·lusió a les mesures dels murs de la Jerusalem celestial descrita a l’Apocalipsi.

També és simbòlica, a més de funcional, la font-rentamans ubicada al centre del jardí, atès que evoca la idea del Paradís descrit al Gènesi i, alhora, gràcies al sortidor d’aigua fa visible la unió del cel amb la terra.

Claustre romanic, organitzador de la vida monàstica

Claustre, organitzador de la vida monàstica

El Claustre és l’espai central de la vida monàstica. Al seu voltant s’organitzen les diferents dependències del Monestir. Actua com un gran distribuïdor que dona accés als diferents departaments del seu perímetre. Alhora, és un lloc perfecte per a la contemplació, el recolliment i el treball intel·lectual.

El Claustre és un pati tancat per galeries porticades que articula les estances del Monestir. Inicialment en la galeria occidental se situa la porta d’accés, raó per la qual s’hi troben adossades la porteria i l’hostatgeria, seguides pel rebost i el celler. En el segle XIII, en el nivell superior hi ha les habitacions de l’abat.
La galeria nord dona accés a la cuina, el refetor i l’escalfador, l’únic espai que disposa d’una llar de foc per escalfar-se els dies més freds. A partir del segle XVI perd importància a mesura que els monjos amb ofici tenen casa pròpia. En el segle XVIII, la vella cuina i una part del refetor es transformen en la nova sala capitular. Els mongets, menors educats en el Monestir, reben l’ensenyament en aquesta galeria, la més càlida de tot el Claustre. Tenen el seu dormitori damunt de les dependències esmentades.
La galeria de llevant originàriament és ocupada a la planta baixa per la infermeria, que després passa ser el dormitori dels manats o criats i, en el segle XVI, la capella de la Santa Creu. També hi ha l’escala per accedir a la planta superior, la primitiva sala capitular. En la part superior hi ha els dormitoris comunitaris i les latrines.
L’ala sud és ocupada per l’església, a la qual accedeixen els monjos a través d’una porta romànica. La seva galeria es dedica a les tasques de lectura i escriptori. És la més fresca a l’estiu, però la més freda a l’hivern, de manera que si el fred és intens, es poden traslladar i fer aquestes tasques a la sala capitular.

Capitells, suport d’imatges simbòliques

Sovint es parla de la decoració dels capitells romànics. No obstant això, cal recordar que durant l’època medieval les imatges artístiques sempre esdevenen la manifestació d’un missatge representat en clau simbòlica. Així, doncs, els capitells del Claustre de Sant Cugat poden abordar-se com un llibre immens escrit en pedra.

Sant Agustí (354-430) fusiona la filosofia del neoplatonisme amb les creences cristianes, posteriorment desenvolupada en l’escolàstica del monjo benedictí Hug de Sant Víctor (1096-1141). La idea que la realitat física del món amaga la transcendència de Déu influeix en l’art romànic. Tota la natura pot ser llegida com un símbol, com un suport que, a través del món terrenal, permet connectar amb la realitat celestial. L’art romànic, doncs, defuig la còpia realista per esquematitzar i dotar de contingut conceptual les seves imatges a fi que serveixin de via vers la contemplació de les veritats espirituals.
Els significats de les imatges artístiques desenvolupades en els capitells del Claustre han estat meditats pels mateixos monjos, l’elit intel·lectual del món medieval, i ofereixen diferents nivells d’interpretació i lectura als quals s’accedeix per mitjà d’un camí ascensional i progressiu: filosofia, teologia i mística. Així, en l’art romànic, el capitell deixa de ser un simple element arquitectònic, com succeïa en els estils clàssics, i també esdevé un suport de comunicació visual que vol transmetre missatges a través de les imatges.
Els continguts simbòlics dels capitells són executats pels escultors amb una gran llibertat creativa. Ara bé, aquesta llibertat per representar-hi figures imaginatives difícils d’identificar també pot resultar aparentment grotesca i sovint poc entenedora. Contra aquestes figures ironitza, amb certa raó, sant Bernat de Claravall (1090-1153).

Iconografia dels capitells

Iconografia dels capitells

Els capitells del Claustre romànic de Sant Cugat són una mostra de la riquesa iconogràfica de l’art medieval i de la perícia tècnica d’un taller de constructors que va dotar el Monestir d’un conjunt escultòric que és un dels més preuats del patrimoni medieval d’Europa.

Hi trobem capitells amb escenes de la vida dels monjos, episodis bíblics, escenes profanes, elements vegetals, figures animals, criatures de l’antiga mitologia…
Jurgis Baltrusaitis (1903-1988) és el primer estudiós que agrupa, l’any 1931, els capitells dels monestirs en quatre tipus genèrics: corintis, ornamentals, figurats i historiats. Tanmateix, encara no hem descobert un programa unitari i coherent pel que fa a la distribució dels capitells. Les diferents interpretacions fetes des del present son supòsits intel·lectuals que sovint tenen poc a veure amb l’univers mental i la mística del romànic.
Únicament l’ala sud presenta un pla narratiu i diacrònic d’episodis de la història de la salvació, que comencen amb Déu majestàtic entre lleons i continua amb escenes de l’Antic Testament, en què destaquen els cicles d’Adam i Eva, Noè i Abraham. L’anunciació als pastors ens introdueix en el temps de l’Evangeli, seguit de la matança dels innocents, la multiplicació dels pans i els peixos, l’entrada de Crist a Jerusalem, el sepulcre buit, el manament als apòstols de predicar i la dormició de Maria. El cicle evangèlic s’acaba amb la psicomàquia, o triomf de les virtuts sobre els vicis.
El millor estudi sobre el Claustre continua essent el d’Immaculada Lorés, elaborat el 1991, que constata que la resta de les galeries no presenten un fil narratiu continu, sinó tan sols escenes disperses que adquireixen un significat de primer nivell en relació amb el context on es troben. Jordi Ambrós ja havia fet notar l’any 1981 que els capitells historiats sempre són en la cara interna (llevat del capitell dels monjos lectors de la galeria sud), mentre que els capitells vegetals es troben en la part externa. El 1989, Rivilla vinculava la ubicació de determinades escenes evangèliques amb les dependències annexes.

Portal claustre romanic esglesia

Porta del claustre a l’església

La galeria sud del Claustre presenta una portada romànica que comunica l’espai claustral amb el temple monàstic. Es tracta d’una obra rellevant tant per l’estructura que presenta com per la seva decoració vegetal, posterior a la dels capitells.

La galeria sud del Claustre, la darrera en ser construïda, allotja en el seu extrem de llevant una important portada romànica, que és l’element fonamental de comunicació entre les galeries del Claustre i les seves dependències amb l’església monàstica. Inicialment es tractaria d’una obertura força simple, coberta per una teulada inclinada que genera damunt seu un llenç de paret de vuit metres de llargada ornat amb pintures murals, de les quals conservem algun fragment al Museu. Posteriorment, la construcció de la volta de canó de les galeries del Claustre tapa aquest mural i obliga a replantejar el portal. La nova obra, que encara podem contemplar, continua essent d’estil romànic, amb una decoració vegetal exuberant en les arquivoltes i els capitells de les columnes. El timpà, però, és llis.
La gran esquerda situada a la dreta d’aquesta porta és un assentament diferencial entre la primera i la segona fase de construcció del mur de la galeria. La fissura continua per la volta i obliga a col·locar una tercera columna darrere del capitell.