Aquestes setmanes us suggerirem una sèrie de propostes culturals per tal de fer més afable la vostra estada a casa. Avui us proposem la lectura d’una novel·la històrica que us farà traslladar-vos a la Catalunya medieval ”El dia que Barcelona va morir”, escrita per Enric Calpena. Podreu conèixer, amb rigor històric novel·lat, l’episodi devastador de la Barcelona del segle X més coneguda com la ràtzia d’Al-Mansur. El dia que la ciutat va estar a punt de desaparèixer per sempre, un dels episodis més fascinants de la nostra història, Ipso die quando Barchinona interiit

Com a  dada interessant pels santcugatencs i santcugatenques, explicar-vos que un dels escenaris on es desenvolupa la història de l’obra és Sant Cugat i més concretament al seu Monestir. Us animem a cercar els espais i personatges dins la novel·la i conèixer una mica més la històrica de la ciutat. 

Tast de l’obra, un breu resum

Per tal de fer-vos un petit tast del llibre, us adjuntem una sinopsi que us farà avivar el vostre temps de lectura i el coneixement històric.

 «L’any del Senyor 985, trigèsim primer del regnat de Lotari, rei dels francs, els exèrcits sarraïns van avançar i van arribar fins a Barcelona. Devastant tota la terra, van prendre la ciutat, la van despoblar i incendiar. Tot el que s’havia guardat en el seu interior es va cremar, i el que va escapar al desastre s’ho van emportar els assaltants.»

 Tot això va passar el dia que Barcelona va morir… Ipso die quando Barchinona interiit…

El visir Al-Mansur avança amb quaranta mil homes, decidit a saquejar la ciutat de Barcelona, la capital del comtat més poderós del sud dels Pirineus. L’experimentat comte Borrell, el jove vescomte Udalard, la seva esposa Riquilda, la sàvia vescomtessa vídua Geriberga, l’intel·ligent ardiaca Arnulf i el criat Gondemarus, entre molts altres, es disposen a defensar la ciutat. Però potser la desgràcia que s’apropa a les muralles és només una prova que l’Anticrist està a punt de desencadenar tota la seva fúria sobre els habitants de Barcelona, com ja ho ha fet a Roma i en altres regnes de la cristiandat.

Ho podeu encarregar  a les llibreries de Sant Cugat que us ho portaran a casa. Us deixem l’article de Tot Sant Cugat, on trobareu la informació. 

Entrevista a Enric Calpena, l’autor

Abans de llegir el llibre, us convidem a conèixer l’opinió sobre la ciutat de Sant Cugat i alguns dels protagonistes de la novel·la a través de l’entrevista que li vam fer, ja fa un temps, a l’autor,  el gran comunicador i escriptor Enric Calpena. 

Comencem parlant de la personalitat de Sant Cugat

Ens diu que si bé en els últims trenta anys hi ha un nou Sant Cugat, aquest canvi no ha estat el mateix que en altres ciutats del voltant, les quals han perdut la seva identitat i intenten recuperar-la. Sant Cugat s’ha anat transformant sense perdre mai la seva personalitat, el Monestir continua essent el centre i el punt neuràlgic de la vila.

Barcelona i Sant Cugat són dues ciutats molt properes, creus que es complementen?

És clar que Barcelona i Sant Cugat es complementen, però encara manca molt camí per recórrer. Hi ha hagut entrebancs històrics que han fet que la ciutat de Barcelona no es comporti com una gran metròpolis i que els municipis limítrofs encara mirin amb recel la ciutat i el fet que els barcelonins, massa vegades, no coneguin prou la realitat veïna.

La ciutat de Barcelona només ocupa 96 km2, un cas atípic si ho comparem amb altres grans ciutats occidentals, que ocupen superfícies d’entre 900 i 1.000 km2, aproximadament. Per exemple, tots els barris de la metròpolis de Londres s’identifiquen amb Londres, encara que cada un tingui la seva idiosincràsia. En canvi, la conurbació de la Ciutat Comtal no comparteix aquesta identitat, i això fa que la relació sigui una mica estranya i a vegades distant.

Ara és el moment de viatjar a l’edat mitjana

Concretament al juliol de l’any 985 per rememorar l’episodi tràgic que comparteixen Barcelona i Sant Cugat, la invasió d’Al-Mansur a Barcelona i el seu pas destructor pel Monestir de Sant Cugat. Quins en van ser els protagonistes? Per quins motius va tenir lloc aquesta destrucció?

Aquest és el fet històric clau de la novel·la El dia que Barcelona va morir, que es desenvolupa en una època prefeudal, en què la relació de vassallatge era molt feble i els homes eren més lliures. Hi ha quatre grans personatges històrics que cal conèixer en la història que comparteixen Barcelona i Sant Cugat: l’abat Joan, l’abat Odó i el comte de Barcelona Borrell II.

Els abats del Monestir

L’any 985 l’abat Joan, que regia el Monestir de Sant Cugat, havia fet més ric el Monestir que els seus antecessors gràcies a la compra de terres. El seu prior era Odó, també conegut com a Odon, que es creu que era fill d’un aristòcrata, potser d’un castlà del Pirineu i que molt probablement va rebre formació d’armes. L’abat Joan va morir durant l’atac d’Al-Mansur, no se sap si a Sant Cugat o a Barcelona, juntament amb dotze monjos més. Odó es va salvar, tot i que no se’n sap el motiu, i fou nomenat abat del Monestir de Sant Cugat. L’abat Odó era llest, ambiciós, fort i els fets demostren que li agradava més la guerra que la missa, va ser més un senyor feudal que un servent de l’Església.

Els comtats i l’Imperi Carolingi

Els comtats estaven sota el poder de l’Imperi Carolingi, però ja feia temps que hi havia baralles internes. El sistema de govern per mitjà de marques i els comtats fronterers, amb governadors que controlaven la zona a canvi de diners, havia funcionat durant un temps, però començava a fer aigües. Els vincles imperials entre l’Imperi Carolingi i els comtats s’havia anat desfent durant el segle IX i Al-Mansur va aprofitar la feblesa dels comtats.

Al-Mansur, el victoriós

Al-Mansur és un personatge fascinant. El califa Al-Hakam II va emmalaltir i va ordenar al seu germà que, una vegada mort, el seu fill en fos el successor. Però això no va passar i el germà es va autoproclamar califa. Aquell mateix dia Al-Mansur entrà a la casa del nou califa, l’obligà a penjar-se i seguidament proclamaren califa el veritable hereu, el fill successor, Hisam II. Malgrat que el nen era molt jove i feble, Al-Mansur, un home molt religiós i virtuós, li va ser totalment fidel i es va dedicar a l’exterior: va dur a terme cinquanta-dues ràtzies per castigar els infidels cristians i treure’n recursos econòmics, sovint mitjançant l’obtenció de recompenses dels ostatges.

Al-Mansur i les ànsies de poder contra l’infidel

Borrell II, comte de Barcelona amb el seu germà Miró, feia anys havien jurat vassallatge al califa, estaven convençuts que pagant estaven tranquils. Però a la mort del califa i amb la puixança d’Al-Mansur la situació va canviar radicalment. Al-Mansur va pensar que era el moment d’aprofitar-ne la debilitat i atacar. Hi va fer tres incursions entre els anys 980 i 985, una arribà fins a Girona, una altra fins a Igualada i la tercera fins a Barcelona, passant per Sant Cugat. La hipòtesi és que la seva força era enorme, més gran que mai: unes quaranta mil persones (no se sap si tots eren guerrers), en contraposició amb les deu mil que devia haver aconseguit Borrell II.

Un error fatal del comte de Barcelona va portar la tragèdia al Monestir de Sant Cugat i a Barcelona

És probable que Al-Mansur volgués arrasar els comtats, però potser no Barcelona. Borrell II volia aturar Al-Mansur a la zona que avui seria Rovirans o Matabous, però la batalla va tenir un clar guanyador, Al-Mansur. Borrell II es va quedar sense exèrcit i es va presagiar el pitjor. Diuen que els musulmans van matar cinc-cents cavallers cristians, que en van tallar els caps i els van llançar amb catapultes dins les muralles de Barcelona. Al-Mansur va aprofitar aquella derrota de les tropes de Borrell II per atacar el Monestir desprotegit. El van cremar tot, es van salvar les relíquies de Sant Cugat i de les santes, però morí l’abat Joan i dotze monjos. El prior Odó fou nomenat abat i va reconstruir ràpidament el Monestir, ja que va rebre moltes donacions. Odó organitzà un sistema militar important i participà en diferents incursions en territori musulmà.

Sabies que…

Les persones de l’Església no podien fer servir armes de tall i, per tant, usaven maces i martells de guerra.

Un castlà era l’encarregat d’un castell, un càrrec aristocràtic que no s’ha conservat com a nom avui dia. Del terme castlà provenen els noms de Castella i Catalunya.

Podem trobar els noms propis d’aquella època amb més de vint variacions als documents escrits i, a més, cal tenir present que no hi havia cognoms. Imagineu-vos la dificultat dels investigadors per poder identificar qui era qui.

Pocs anys després de l’atac d’Al-Mansur es considera que es va produir la independència de Catalunya de l’Imperi Carolingi, quins fets van tenir-hi lloc?

 Fins al 988 el comte Borrell signava les cartes amb aquesta frase, aproximadament: «Regnant Déu al cel i Lotari a la terra». Després del 988, la signatura va canviar per: «Regnant Déu al cel i Borrell a les terres dels comtats» (Barcelona, Girona, Besalú i Urgell). Aquest fet deixa constància de la desobediència al rei franc Lotari. Se sap que Borrell va demanar ajuda, però no hi havia temps, i sembla clar que l’última petició d’ajuda era una manera de deslligar-se dels francs. Podem dir que fou una independència per abandonament i no una independència èpica.